Associació L'Avenç,  Centre Cultural

Esplugues de Llobregat

Instruments de la cobla



El flabiol i el tamborí

Aquests dos instruments són accionats pel mateix intèrpret.

El flabiol és el més antic de la cobla, el més petit i sovint el més poc valorat. No obstant això, la seva funció en la interpretació d’una sardana és essencial, ja que és l’encarregat de l’execució de l’introit i dels contrapunts.

El trobem a les antigues cobles de joglars de l’Edat Mitjana, que amb molt poques variacions passaren a la cobla de tres quartans del segle XIX i posteriorment a la cobla actual.

El tamborí és l’únic instrument de percussió de la cobla. Procedeix de la família dels timbals però de dimensions reduïdes. Té poc volum de so i s’acciona mitjançant una baqueta de fusta que el flabiolaire sosté amb la mà dreta mentre aquest resta lligat a la mà esquerra.

El tible

El tible és un instrument de fusta amb embocadura de doble canya que pertany a la família de les xeremies. El seu nom propi és el de xeremia tible. Aquest instrument es tocava arreu d’Europa fins al segle XVII. Hi havia xeremies de diferents grandàries, que doblaven les veus en la música coral. D’aquí vénen precisament els noms abreujats de tible (xeremia tible) i tenor (xeremia tenor), amb els quals es coneixen encara els dos tipus d’aquesta família que s’han perpetuat a la cobla.

El tible, igualment com la tenora, pertany a la família dels instruments de canya o llengüeta, de la qual també formen part el clarinet, l’oboè, el saxofon, el corn anglès, el fagot, etc. La vibració de la llengüeta és el que produeix el so, el qual depèn en gran manera de les característiques de la canya utilitzada. Els instruments de tible i de tenora se serveixen de l’anomenada canya doblada, factor de gran importància i motiu de preocupació constant dels nostres músics.

Antigament aquest instrument consistia en un tub de fusta amb forats que es tapaven amb els dits. Era un instrument molt semblant a la gralla. Segons tenim entès, al segle XIX se li afegiren unes claus metàŀliques amb un sistema molt rudimentari que havia ideat el clarinetista Ivan Muller l’any 1811.

Pel que fa a la construcció de l’instrument, recordarem que la fusta utilitzada pels artesans és la de ginjoler, molt dura i no gens propensa a esquerdar-se. Els constructors de tibles i de tenores fan servir la fusta de ginjoler al cap d’uns trenta anys d’haver estat tallat l’arbre. Molts artesans catalans fabricaren aquests instruments i aconseguiren èxits molt remarcables, especialment els cèlebres Llantà, Soldevila, Joan Fabra, Pardo i Puigdellívol, entre d’altres.

Dins la cobla trobem el tible primer i el tible segon. El primer és la veu aguda de la cobla, o sigui la soprano o prima. A vegades té un paper solista, en què pot expressar molt bé motius joiosos i també de caràcter senzill i tendre. Són d’exceŀlent efecte els diàlegs que a voltes s’estableixen entre el tible i la tenora. El tible segon té com a missió principal reforçar la veu del primer, ja sigui en el tutti o bé fent la segona veu en els duos picats, tan característics d’aquest instrument, que donen un caire molt festiu a la sardana.

La tenora

Podríem dir que la tenora és la germana gran del tible; per tant, el seu veritable nom és el de xeremia tenor.

La tenora és l’instrument rei de la cobla. La majoria de temes centrals de les sardanes són pensats perquè siguin interpretats per aquest instrument, ateses les bones condicions que presenta, tant pel que fa a la sonoritat com per l’expressivitat.

La qualitat i pastositat del seu so la fan insubstituïble per donar vida a tota mena de passatges, des dels més dramàtics fins als de caire líric, o aquells que traspuen joia i optimisme.

Si d’una banda hem posat de manifest algunes de les seves qualitats més perceptibles, tampoc no podem deixar en l’oblit les greus deficiències que presenta, sobretot pel que fa a la mala afinació i a les innegables dificultats quant a l’execució, atribuïbles no solament als problemes que ocasionen les canyes, sinó al seu sistema antiquat de claus. De totes maneres, el seu so únic, l’accent a vegades aspre a vegades dolç, punyent o enyoradís, és capaç de provocar en nosaltres una sensació interior que costaria molt de definir.

La tenora és un instrument de vent, llarg i cilíndric, construït amb fusta de ginjoler i constituït per la canya, el tudell, el cos superior, el cos inferior, i la campana, que és de metall. Té unes quinze claus que fan els sons.

El seu origen, el trobem al final del segle XVIII, quan la cornamusa o sac de gemecs, que formava part de l’antiga cobla de tres quartans, fou substituïda per una mena de tenora rudimentària. Aquesta tenora primitiva, construïda enterament de fusta i d’una mida més curta que la tenora actual, no era altra cosa que una xeremia de tessitura i d’afinació molt greus (fins i tot més greus que les tenores actuals). A mitjan del segle XIX, un constructor d’instruments de Perpinyà va dissenyar, amb l’assessorament de Pep Ventura, el model actual de la tenora, amb la campana metàŀlica i un sistema de claus per facilitar l’execució de les notes. Aquestes claus, també metàŀliques, es construïren segons el sistema que ideà el clarinetista Ivan Muller l’any 1811. Es tracta d’un mecanisme anacrònic, avui dia totalment superat, que sorprèn els entesos i els especialistes de tot el món.

Segons paraules del mestre Joaquim Serra «el tenor és, dins la cobla, l’instrument solista per exceŀlència. Els matisos de joia, de dolor i de passió són expressats per ell d’una manera sorprenent. Cada registre del tenor té la seva característica d’expressió. El registre greu, sever i solemnial. El registre mig, dolç i expressiu. I el registre agut, apassionat i punyent.» I afegeix: «Només hi ha un instrument al món capaç de donar un crit de joia o de dolor amb veu humana, i aquest és la tenora.»

A la cobla actual, hi trobem el tenor primer i el tenor segon. Així, el tenor primer, el sentim dialogar sovint amb el tible o amb el fiscorn. També és freqüent que s’estableixi un diàleg entre els dos tenors. Moltes vegades la veu del segon tenor no se sent d’una manera personalitzada, però la seva missió és molt important en el revestiment de la música: contracant, notes agudes, etc.

Abans de la reforma de la cobla introduïda per Pep Ventura portaven la veu cantant de la sardana els instruments de metall, especialment el cornetins. Això explica, doncs, que el “regnat” dels virtuosos de la tenora comenci precisament amb l’adveniment de Pep Ventura (1818-1875), figura de fama llegendària que, segons alguns cronistes de l’època arribava a humitejar el ulls dels seus admiradors. Benet Ventura, fill de l’avi Pep, va ser també un magnífic instrumentista de tenor, per bé que mancat de l’aspror genial que caracteritzava el seu pare.

La trompeta

La trompeta és un instrument de metall dels més antics que es coneixen, i així com els instruments anteriorment esmentats es toquen només a Catalunya, la trompeta és coneguda universalment i s’utilitza en els àmbits més diversos de la música: orquestres simfòniques, orquestres de jazz, bandes, cobles, etc.

La funció de la trompeta dins la cobla queda molt ben especificada pel famós tractadista Lluís Albert: «Aquesta, com tots els instruments de metall moderns, permet fàcilment de tocar amb tots els matisos i obtenir suavitats que mai no han sospitat tenores i tibles. I, sobretot, és d’una claredat de so i té un timbre dotat d’una tal noblesa i serenitat que la fan imprescindible en els passatges triomfals i guerrers tan sovint emprats en la música de la sardana.»

A la cobla hi ha dues trompetes, a excepció d’algunes grans cobles que en porten tres per equilibrar-ne la sonoritat conjunta.

El primer trompeta és la primera veu del quintet de metall, format per les dues trompetes, el trombó i els dos fiscorns.

El segon trompeta s’acostuma a utilitzar per reforçar la veu del primer. Moltes vegades, les dues trompetes també es fan servir per al ritme alt d’acompanyament.

Antigament, la trompeta consistia en un llarg tub de metall tot recte, amb el qual no es podien fer sonar sinó unes quantes notes que s’aconseguien per la major pressió que feien els llavis del trompetista. Posteriorment, perquè resultés més còmoda de tocar, van cargolar el tub sobre si mateix, i al principi del segle XIX, es va idear un sistema de vàlvules o pistons que servís per unir entre elles les diferents seccions dels tubs i així poder executar totes les notes de l’escala musical.

L’invent de cilindres o pistons es remunta a l’any 1815 i en fou l’autor un trompetista de l’Alta Silèsia anomenat Stölzel.

Podem observar que algunes vegades el trompetista tapa el pavelló de l’instrument amb una mena d’embut anomenat sordina. Amb això aconsegueix que la trompeta prengui un so esquerdat i burlesc, també molt apropiat per a efectes d’eco.

La sordina va ser introduïda per primera vegada en el metall de la cobla per Juli Garreta en la seva sardana Llicorella.

El trombó

Podríem definir el trombó com una trompeta llarga, és a dir, com si fos el germà gran de la trompeta amb un registre més greu. Les seves característiques són, doncs, molt semblants.

Hi ha dues menes de trombó: el de colissa (utilitzat en les orquestres simfòniques i en el jazz) i el de pistons, el més característic de la cobla, tot i que en l’actualitat hi ha instrumentistes de trombó a diverses cobles que prefereixen el de colissa.

De fet, els trombons de les cobles són una variant del trombó genuí (descendent directe del sacabutx, instrument d’una gran elegància pel fet que les diferents notes s’obtenen allargant o escurçant la colissa).

El trombó de pistons és un instrument molt usual a les bandes de música. Això vol dir que en els temps heroics de la sardana, Pep Ventura i els seus coetanis ja portaven el trombó incorporat a la seva formació. De totes maneres, aquest instrument ha estat el darrer inclòs a la cobla. Aquest fet es produí de manera definitiva a les acaballes del segle XIX, pel voltants del 1890. Fou una incorporació acollida amb un cert escepticisme.

En aquest sentit, el més iŀlustre defensor de l’actitud antitromobó a la cobla va ser el mestre Enric Morera, que va escriure sempre les seves sardanes sense particeŀla per a aquest instrument.

Comptat i debatut, sigui per les raons que sigui, molts compositors han atorgat un paper insignificant al trombó en escriure les seves sardanes i l’han condemnat a una tasca de simple suport, utilitzant-lo per reforçar l’acompanyament, per contracants, per complementar l’efecte de les trompetes en passatges èpics o triomfals, per reforçar els fiscorns i també amb caràcter solista en alguna ocasió.

Juli Garreta va ser un dels primers compositors que redimiren el trombó de la indiferència i l’oblit incorporant a moltes de les seves sardanes passatges sencers dedicats a aquest instrument: A La pedregada, per exemple. Altres casos són Tramuntanada, d’Emili Saló; El rossinyol, de Josep Serra; La noia matinera, de Josep Blanch Reynalt; Girona 1808, de Ricard Viladesau; Galanteig, de Conrad Saló; La presó de Lleida, de Joaquim Serra; Quin trombó, Jordi!, de Jaume Ventura Tort;Toc de trombó, d’Antoni Albors...

El fiscorn

Hem de parlar del darrer instrument de la família del metall: el fiscorn.

El fiscorn és un instrument de l’anomenada família dels bugles, més aviat voluminós, de formes arrodonides per raó de la presència del tub de metall, amb una boca molt ampla.

És de tessitura greu i posseeix una sonoritat més aviat pastosa. Per les seves característiques diguem-ne tècniques, presenta una gran facilitat per a l’emissió del so, tant en els forts com en els pianos, en els registres aguts i en els greus.

La imatge d’un bon fiscornaire interpretant una sardana obligada, dret damunt l’empostissat, té una innegable bellesa plàstica.

A la cobla actual, hi trobem el fiscorn primer i el fiscorn segon.

El primer té una sonoritat dolça, més expressiva que el segon, per això se li confien moltes melodies i contracants. També s’utilitza molt en el diàleg amb la tenora, i resulta indispensable en l’acompanyament.

El fiscorn segon és l’instrument que té el registre més greu, o sia, més baix dels instruments de vent de la cobla.

Principalment l’identifiquem com un instrument característic del ritme típic de la sardana. Moltes vegades serveix per a reforçar el contrabaix en els acompanyaments. La veu del contrabaix, tot i que és més greu, resulta feble i per això cal reforçar-la, sobretot en els tutti, amb la del segon fiscorn que és més potent. En algunes ocasions, el registre greu dels fiscorns s’ha utilitzat per aconseguir efectes tètrics o misteriosos.

El contrabaix

El contrabaix fou incorporat a la cobla per Pep Ventura, i probablement per algun altre músic empordanès contemporani seu, als voltants del 1850.

Aquest instrument és el més voluminós de la cobla i pertany a la família de la corda, conjuntament amb el violí, la viola i el violoncel, dels quals és el més gran i el que té una sonoritat més greu. Se’l pot trobar amb tres, quatre o cinc cordes, si bé pel que fa al contrabaix normal amb cobles, sol ser de tres cordes fetes de tripa, al contrari d’altres instruments de la mateixa família que s’han pogut adaptar amb cordes de material més modern. En el contrabaix de la cobla això no és possible (segons alguns instrumentistes d’aquesta formació), perquè sembla que per tocar sardanes calen uns sons molt forts, que originen unes vibracions molt grans, que probablement no aguantarien altres tipus de materials.

El contrabaix sona una octava més baixa que la nota escrita.

El seu origen sembla que es remunta cap al segle XVI, quan es comença a tocar a les esglésies italianes i flamenques per ajudar les veus dels cors. Fou l’any 1716 quan s’introduí a les orquestres d’òpera, a causa de la necessitat d’aconseguir un so més greu que el del violoncel. Actualment, el podem trobar també a les orquestres de jazz, a les simfòniques, a les de cambra...

El contrabaix, a la cobla, té una doble funció: harmònica i rítmica. Observareu que el contrabaix, a vegades, es toca fregant l’arc sobre les cordes i altres vegades, pessigant-les, que és allò que tècnicament s’anomena pizzicato. Tocat amb l’arc, el so és més profund, mentre que el pizzicato no es pot emprar sinó per a notes curtes; l’efecte és, en aquest cas, molt més percucient, i per tant, molt més rítmic.

El contrabaix i el segon fiscorn constitueixen el suport rítmic de la cobla, raó per la qual convé que els instrumentistes siguin músics molt competents. En algun cas el contrabaix també fa el paper de solista, com s’esdevé a les sardanes En Cacaliu, de Joaquim Serra i a les prop de mitja dotzena que n’ha escrit Antoni Albors: Dolç contrabaix, Ressò de contrabaix, etc.